1) Arcouzán

La Glacera d’Arcouzán és el més oriental dels Pirineus, a més de ser l’única que es troba situat en un massís pirinenc que no aconsegueix els 3.000 m d’altitud. El punt més elevat del massís és el propi cim del Mont Valier amb 2.838 m.

Encara que la seva regressió és evident, no ha perdut la seva condició de glacera. La seva reduïda extensió de 1,5 ha representa un vestigi glacial reclòs en un tàlveg, a una altitud mitjana de 2.450 m. Es tracta d’una de les cotes més baixes amb presència de glaceres als Pirineus.

La sobrealimentació de neu que li aporten diversos corredors i l’escassa radiació solar que rep, malgrat la seva orientació est, li han permès romandre activa fins als nostres dies. Es tracta d’una glacera particularment reactiva als anys d’abundant innivació. Als estius desfavorables, la pèrdua de gruix d’aquesta glacera es situa en una mitjana de 2 m/any, significativament inferior a la d’altres glaceres pirinenques. El seu flanc esquerre, el més allunyat de les parets que li ofereixen protecció, i el sector menys eficientment alimentat, registra una taxa de regressió més elevada, perdent més de la meitat de la seva amplitud, que durant la Petita Edat de Gel va superar els 175 m.

El punt d’observació més accessible de la glacera d’Arcouzán es troba a les arestes      pròximes al cim del Mont Valier. La ruta normal d’ascensió té el seu inici a 960 m, la qual cosa fa recomanable la pernocta en el refugi d’Estagnous a 2.245 m.