17) Queixal d’Alba i 18) Alba.

La Glacera d’Alba es va estendre durant la Petita Edat de Gel per una superfície de 10,5 ha, i una longitud màxima de 350 m, escindir a principis del segle XX en dos aparells denominats 17) Queixal d’Alba i 18) Alba, situats entre la Punta Del Més i el Pic d’Alba, al peu del Queixal d’Alba el primer, i de la Dent d’Alba el segon. Des de llavors van evolucionar de manera independent

La gelera de Queixal d’Alba és un dels exemples de com el factor de l’orientació pot transcendir en molts casos sobre la capacitat d’alimentació per acumulació de neu.

El 2006, la llavors gelera, es trobava parcialment cobert per material d’erosió presentant formacions típiques com a taules de glacera de petites dimensions. El 2012 va passar a ser un aparell residual que es va extingir definitivament el 2018.

La Gelera de 18) Alba, més orientat al nord-est i més extens que el Queixal d’Alba, va resistir com a glacera activa fins a mitjans del segle XX, deixant una morrena com a vestigi. L’any 1985 va mostrar algun indici de moviment en la base de la Dent d’Alba, que va deixar d’observar el 1989. A partir d’enguany es va accelerar el procés de deteriorament, passant a ser una gelera residual el 2012 fins a la seva extinció el 2022.