58) Superior de Mont Perdut i 59) Inferior de Mont Perdut

En la vessant nord de la Mont Perdut, ocupant diverses  graderies escalonades, durant la Petita Edat de Gel es va desenvolupar el major de les glaceres pirinenques. Amb la denominació de Glacera de Mont Perdut, formava una única unitat amb els actuals aparells glacials 58) Superior e 59) Inferior de Mont Perdut, i la Glacera Est de Marboré o del Cilindre, compost pels actuals 62) Oriental de Marboré, 63) Central de Marboré i 64) Occidental de Marboré.

Els seus 267 ha li van convertir en el més extens dels Pirineus, precedint a la Glacera d’Aneto i representant més de l’11% de l’extensió del gel pirinenc. Com a conseqüència de la morfologia del massís, la seva longitud màxima de poc més d’un quilòmetre, no va destacar especialment (la 16a de la serralada), però va formar la major de les capçaleres amb 3,3 Km.

En  l’esglaó inferior, actualment lliure de gel, es va produir ja iniciat el segle XX (probablement el  1901) l’escissió horitzontal que va configurar la individualització de la Glacera del Mont PerdutMont Perdut   i la Glacera Est de Marboré o del Cilindre.

La major de les seves llengües s’estenia per la graderia inferior i fins i tot rebent una abundant aportació de gel que li proporcionava la zona d’alimentació de la glacera, es va afeblir progressivament i va retrocedir fins a la seva separació definitiva a principis dels anys 70. A partir de llavors es considera que la Glacera de Mont Perdut va quedar separat de la seva llengua, adoptant  estrictament la morfologia d’una glacera suspesa. Una dècada més tard, una gelera continuava ocupant aquesta graderia inferior alimentat pel gel procedent del despreniment de seracs. Ja en la dècada dels 90, tal com ocorre en l’actualitat, van seguir els despreniments des de l’antic graó mitjà, ocupat per l’actual 59) Glacera Inferior de Mont Perdut. No obstant això, hi ha evidències que indiquen que el gel procedent d’aquests despreniments ha anat desintegrar per l’impacte de la caiguda i posterior fusió.

El que actualment coneixem com 58) Congesta de Gel Superior de Mont Perdut, es va mantenir permanentment unit a l’Inferior per una estreta cascada de gel, fins que al voltant de l’any 1930 el nexe d’unió es va trencar per primera vegada. Des d’aquell moment i durant gairebé mig segle es van succeir diversos episodis d’unió i separació, en funció de la dinàmica de la llavors Glacera Superior. A partir de 1985, va tenir lloc l’escissió definitiva, a pesar que les aportacions de gel des de la Glacera Superior van continuar fins iniciat el segle XXI.

La magnitud de la pèrdua de gruix de gel de totes dues glaceres és considerable, superant els 3 m/any. Conseqüència d’això, des de l’any 2023 el Superior de Mont Perdut ha estat descatalogat com a glacial, passant a la condició de congesta . La seva extensió actual de 3,5 ha ho posiciona com el major de les geleres pirinenques.

A la Glacera Inferior, una franja rocallosa que ja s’intuïa l’any 2000 va començar a emergir i a fer evident en el seu sector central. Aquest ressorgiment, que ha crescut al ritme de la pèrdua de gruix de gel, va ser l’origen d’una gran escissió de la glacera el 2023.

Actualment, amb 19,2 ha, la Glacera Inferior de Mont Perdut és el 2n en extensió de les glaceres pirinenques, per darrere de la Glacera de l’Aneto. Representa el 15% del gel de la serralada i gairebé el 25% del gel glacial situat en territori aragonès.