Español
Català
Français
English
Igual que molts altres aparells glacials pirinencs, durant la Petita Edat de Gel la Glacera de la Bretxa de Roland es va caracteritzar per tenir major amplària que longitud. Formava una única unitat amb el graó inferior de la Glacera del Casc, de més de 1,3 Km en horitzontal, des de la base del Pic de Balzillac (2.978 m) fins al sector oriental en la base del Pic del Casc (3.006 m). Tot el sector agrupava unes 40 ha d’extensió glacial.
Ha transcorregut un segle de desglaç gairebé ininterromput des de les fotografies històriques que mostraven un gruix de gel que aconseguia la línia divisòria dels dos vessants, amb la característica forma de duna generada per l’acció del vent.
Fins a principis de la dècada dels 90, exhibia encara un magnífic gel blavós, que en pocs anys es va convertir en grisenc, mentre la glacera deixava de ser actiu i el gel desapareixia de la seva antiga extensió. El 2012, dues geleres eren encara visibles, mentre que en la major part del sector el gel va quedar ràpidament cobert pels enderrocs. El 2022, el gel visible era pràcticament inexistent i els enfonsaments producte del desglaç delataven l’existència de sectors en forma de gelera negra. La seva extensió el 2024 s’estima que no supera les 0,2 ha.
Este aparato glaciar pertenece al siguiente macizo:
71) Bretxa de Rolande
Comparativa de imágenes
Comparativa de 22 anys (1990 – 2012).
El sempre concorregut Glacial de la Bretxa de Rolande el 1990. Comparar amb la imatge següent. (Portada de la revista Excursionisme de febrer de 1.991. Va unir Excursionista de Catalunya).
Transcorreguts 22 anys, el mateix sector de la fotografia anterior el 2012, amb la gelera coberta de material d’erosió. (Jordi Camins).
Comparativa de 20 anys (1992 – 2012)
El 1992 el recorregut d’ascensió a la Bretxa de Rolande, transcorria per la glacera. Es poden apreciar diverses esquerdes en el sector descobert de neu. Comparar amb la imatge següent. (Jordi Camins).
El mateix sector de la imatge anterior el 2012, 20 anys després. En la part central de la imatge, la gelera negra, no visible, submergit en el material d’erosió. (Jordi Camins).
Comparativa de 20 anys (1992 – 2012)
El 1992, la Glacera de la Bretxa de Rolande, va perdent el seu color blavós. Comparar amb la fotografia següent. (Jordi Camins).
El 2022, el mateix sector de la imatge anterior 20 anys més tard. (Jordi Camins).
.
Comparativa de 10 anys (2012 – 2022)
El 2012, l’únic fragment visible de la Gelera de la Bretxa de Rolande. Comparar amb imatge següent. (Jordi Camins).
El mateix sector de la imatge anterior el 2022, transcorreguts 10 anys. Únicament un petit fragment de gel recorda l’existència de la gelera, mentre el petit ibón blau s’ensenyoreix del paisatge. (Jordi Camins).
