Español
Català
Français
EnglishLa Glacera d’Ossoue és el major de les glaceres del vessant occità dels Pirineus. Orientat a l’est, en el seu sector superior ha destacat fins fa poc temps el “Plateau donis Neiges”, que ha estat al llarg de la seva història la zona d’alimentació de la glacera. En temps recents, al final dels estius la neu és pràcticament inexistent i ha deixat de complir aquesta funció imprescindible per a la generació de nou gel.
Durant la Petita Edat de Gel, els seus 112 ha ho van situar com el 5è glacial més extens dels Pirineus, alhora que representava el 57% de gel del massís. La seva llengua va aconseguir fins a una longitud de 2.430 m, superant per molt a les altres grans glaceres de la serralada.
La llengua de gel va continuar mantenint unes dimensions privilegiades de 1,9 Km i 1,6 Km a principis i finals del segle XX respectivament, i de 1,4 Km l’any 2012. L’any 2007 es va consolidar una franja de roca que havia emergit de la glacera en sentit sud – nord des dels contraforts del Pic de Montferrat a l’entrada del Plató donis Neiges. Aquesta franja va arraconar la trajectòria de la llengua cap al sector de les esquerdes superiors, en la base de la vessant sud del Col donis Glaciers. Finalment, en els anys 2016 i 2017 va escindir a tots dos lòbuls en dues glaceres independents.
El fragment menor de la glacera, denominat “Fragment Sud”, mostrava encara alguns signes d’activitat el 2017, però actualment ja està catalogat com a Congesta de gel. En el marge esquerre de la vessant nord de la glacera, es va aferrar a la base del Col donis Glaciers-Petit Vignemale una estreta llengua de gel, que va acabar per escindir del cos principal el 2022, adoptant la morfologia de Congesta de gel.
La reculada mitjana en longitud de la glacera durant el present segle s’ha quantificat en 13 m/any, i la pèrdua de gruix en 2 m/any. En els últims anys s’han detectat signes evidents d’una situació de col·lapse, replicar el ritme de pèrdua de superfície i gruix.
Actualment, el cos principal de la glacera i els seus fragments sumen 14,5 ha representant aproximadament la meitat de la superfície que va ocupar durant els últims 25 anys. Continua no obstant això situar com el 3r major glacera de la serralada, contenint el 75% del gel del massís i l’11% del gel total dels Pirineus.
Este aparato glaciar pertenece al siguiente macizo:
77) Ossoue
Comparativa de imágenes
Comparativa de 50 anys – 1972 a 2022
La Glacera d’Ossoue el 1972, amb el seu envejable gruix de gel. A l’esquerra vesteixi parcial de la Glacera de Montferrat. (Autor no conegut).
El 2022, l’intens desglaç en els 5 anys transcorreguts des de la foto anterior. La glacera ha quedat reclòs en el Plató donis Neiges, que ja no fa honor al seu nom. (Eñaut Izaguirre).
Comparativa de 117 anys – 1895 a 2012.
La Glacera d’Ossoue en 1895, quan superava els 1,9 Km de longitud. A la dreta de la fotografia destaca la morrena marginal esquerra de la PEH. (Príncep Rolande Bonaparte – Société de Géographie de Paris).
El 2012. Finalitza la pausada reculada amb l’inici del col·lapse de la glacera, desapareixent ràpidament del vessant. (Jordi Camins).
Comparativa de 19 anys – 1993 a 2012.
Detall del front de la glacera el 1993. (Jordi Camins).
Dues dècades més tard, el 2012, el front de la glacera es replegava de manera molt evident cap al Plató des Neiges. (Jordi Camins).
Comparativa de 137 anys – 1895 a 2022.
Vila Russell en 1895. Les grutes excavades en el límit superior del gel, en les proximitats del Collado de Cervillona, i que pocs anys més tard van arribar a quedar submergides a l’interior del gel a causa d’un breu però destacat creixement de la glacera. (Société de Géographie de Paris).
La inaccessible Vila Russell el 2022. Queda en evidència la gran pèrdua de gruix de la glacera en l’última dècada. (Eñaut Izaguirre).
Comparativa de 10 anys – 2012-2022.
La Glacera d’Ossoue el 2012 presenta encara un front compacte. (Jordi Camins).
El 2022, transcorreguts deu anys des de la imatge anterior, només l’escindit Fragment Sud sobreviu en forma de congesta, protegit en la vessant nord del Pic de Montferrat. (Gabriel Baena).
Comparativa de 98 anys – 1921-2019.
El 1921, el límit superior del Couloir de Gaube, per on el gel de la Glacera d’Ossoue difluía cap a la vessant nord, col·laborant a l’alimentació de la Glacera d’Oulettes de Gaube. La glacera i la neu que el cobreix, ocupen la vessant sud del Pitó Carré i la Punta Chausenque. (Ignasi Casals i Tarrats – AFCEC).
El 2019 la pèrdua de gruix i el cobriment per material d’erosió són evidents. (Enric Casellas).
