86) Central d’Inferns i 87) Occidental d’Inferns

Els aparells glacials Central i Occidental d’Inferns van formar durant la Petita Edat de     Gel una única glacera de 32,4 ha d’extensió, el major del massís i el 21è dels Pirineus. La seva llengua de 1.060 metres, va ser una de les vint que en la serralada van superar el quilòmetre de longitud. En el transcurs del primer terç del segle XX, tots dos aparells es van separar en dues glaceres independents.

La Glacera Central d’Inferns és l’únic aparell del massís que perdura en l’actualitat. En els últims 25      anys la seva reculada i pèrdua d’extensió han estat molt evidents. El 2016 un important despreniment de roques es va sumar a la cobertura de material d’erosió i va contribuir de manera decisiva al fet que una tercera part de la seva extensió quedés sota les ensulsiades. En l’última dècada, únicament en una diminuta fracció del seu límit superior conserva una capa de neu durant tot el cicle anual, sent insuficient per a mantenir la glacera en equilibri.

Actualment és la glacera més occidental del vessant aragonès dels Pirineus, encara que la seva activitat és molt feble i tendeix a la morfologia d’una Gelera.

El Occidental d’Inferns va quedar separat fa un segle de la Glacera Central. En l’inventari de 1982-1985, i concretament en les observacions de 1983, era ja una gelera poc extensa i molt arraconat sota el cim del Garmo Blanco (2.969 m), nom amb el qual es coneixia també a la gelera.

En la dècada dels anys 90 es va accelerar el seu deteriorament, convertint-se en un aparell residual el 2006 i extingir en el desfavorable any 2012. Sovint, a la fi de l’estació estival, una congesta de gel ocupa l’espai de l’antiga gelera.

Sovint la morrena marginal esquerra del conjunt que formaven el Central i Occidental d’Inferns durant la Petita Edat de Gel es conserva en bones condicions, donant mostra del gruix i magnitud de l’antiga glacera.