57) Añisclo Sud-oest

La congesta de gel d’Añisclo Sud-oest, també conegut com a Congesta de gel d’Arrablo o de Ramond, va aconseguir durant la Petita Edat de Gel una extensió de 33,3 ha, amb longitud i amplària de 610 m i 530 m respectivament. Avui dia es conserven restes morrèniques d’aquesta glacera extinta en el circ situat entre els cims de Mont Perdut i Soum de Ramond o Pic d’Añisclo.

A pesar que la seva exposició al sud-oest és poc favorable per a la conservació del gel, va mantenir la seva dinàmica glacial probablement fins a principis de la dècada dels 70. En aquests anys semblava tenir ja una estructura de congesta , conservant un gruix considerable en el seu sector superior. El procés de reculada va experimentar una notable acceleració a la fi del segle XX. D’idèntica manera que en els Ibons Blancs de Literola o els de Gourgs Blancs, la reculada del gel ha deixat al descobert l’Ibón d’Arrablo, que es va fer visible per primera vegada al final de la dècada dels anys 80.

Encara que les restes de gel van deixar d’observar el 2016, una congesta  de 0,7 ha es        manté sota la protecció dels enderrocs, protegit de la radiació solar, en contacte amb un segon ibón superior, d’aparició més recent. Tal com s’indica en les Geleres de Corones, Barroude, La Cascada o Bretxa de Roland, es tracta d’un nou exemple de “ Congesta de gel negra” als Pirineus, resultat de la combinació entre la regressió del gel i la seva cobertura per materials d’erosió.

Les geleres que fins avançat l’estiu ocupen l’espai de l’antiga glacera i posterior congesta , són visibles a gran distància, convertir en el senyal que identifica la Mont Perdut des de les planes aragoneses al sud de la serralada.