Origen de les dades

Objectiu

L’objectiu dels següents continguts és la divulgació de l’evolució recent dels Aparells Glacials (AG) dels Pirineus, prenent com a base l’inventari i catalogacions de l’any 1982-1985, fins al tancament de la campanya glaciologia del 2024 (Jordi Camins 1982-1985 i 2024), utilitzant com a eina fonamental la fotografia comparativa.

En l’inventari inicial es varen registrar 93 aparells glacials (50 glaceres i 43 geleres), que al tancament de la campanya de 2024 s’havien reduït a 42 (14 glaceres, 26 geleres i 2 aparells residuals). En les últimes quatre dècades 51 d’ells s’han extingit.

El futur del gel glacial pirinenc no convida a l’optimisme, les tres glaceres actives de menor extensió ocupen cadascun una superfície no superior a 1,5 ha. En 18 de les 26 geleres i 2 aparells residuals supervivents, la seva superfície és igual o inferior a 1 ha. No és millor la situació en les glaceres de major extensió, la d’Ossoue i la Oriental de la Maladeta (tercera i quarta en extensió), en el transcurs del present segle han perdut el doble de superfície de la qual mantenen actualment. La d’Ossoue, d’una extensió actual de 14,5 ha, ha perdut més de 35 Ha. La Oriental de la Maladeta, ha disminuït en 26 Ha i té una extensió actual de 13,9 ha.

En les condicions climàtiques actuals, l’extinció dels AG pirinencs hauria de produir-se a mitjans del present segle. El fet que en una única generació, la nostra, es produeixi l’extinció total de les glaceres d’una serralada tan important com els Pirineus, és de gran interès científic i social.

Antecedents

L’última glaciació del Quaternari (Variacions o Cicles de Milankovitch) es va iniciar fa uns 80.000 anys i va finalitzar, segons diversos criteris científics, entre fa 18 i 12 mil anys, en què de manera natural ens trobem en un període interglacial càlid (Holocè).

Durant les pulsacions fredes de l’última glaciació, les glaceres pirinenques van aconseguir un enorme desenvolupament ocupant les actuals valls amb el límit dels seus fronts entre els 800 i 1.000 m d’altitud en el vessant meridional (espanyola-andorrana) i 400 m. en el vessant septentrional (majoritàriament francesa amb excepcions). A tall d’exemple, en el vessant meridional les seves llengües van aconseguir longituds de 27 km en les glaceres del Querol i Noguera Ribagorçana, de 35 i 36 km en el Gállego i Ésera, i de fins a 50 km el de Noguera Pallaresa. Els seus gruixos van oscil·lar de manera general entre els 400 i 600 m, aconseguint els 900 m A la Glacera de l’Ésera. En el vessant septentrional la de major recorregut va ser el de La Garona (la Val d’Aran), amb 66 km i 800 m de gruix, les d’Arièja i Gave de Pau amb 52 km i la de la Gave d’Ossoue amb 38 km (Jaume Bordonau-1992). En definitiva, totes elles van aconseguir dimensions equiparables a les de les actuals glaceres de l’Himàlaia.

Dins del període interglacial càlid en el qual vivim des de fa 18-12 mil anys, s’han alternat períodes de clima més o menys freds. A manera de resum destacar els dos últims períodes climàtics, amb temperatures superiors a les actuals, el primer va esdevenir fa uns 2 mil anys, coincidint amb el màxim desenvolupament de l’imperi romà, i l’últim entre els s. X i XIV ( Òptim  Climàtic Medieval), en tots dos casos el gel pirinenc va desaparèixer pràcticament íntegrament. Al període fre recent a destacar se’l coneix com la Petita Edat de Gel (PEH), la seva màxima glacera als Pirineus va tenir lloc entre els segles XVI i XIX.

Els 93 aparells glacials pirinencs objecte del present inventari (Jordi Camins 1982-1985), van aconseguir una extensió de 2.388,7 ha durant i al final de la PEH (any 1850 aproximadament). Al tancament de l’inventari de 2024, l’extensió del gel pirinenc ha resultat de 130,7 Ha. En els últims 175 anys, des del final de la PEH fins al moment actual, la seva superfície s’ha vist reduïda en un 94,5%. Conservem en l’actualitat únicament el 5,5% de l’extensió que van ocupar aquests AG al final de la PEH.

A mitjans del segle XIX i coincidint amb el final de la PEH, naturalistes, excursionistes, turistes i glaciòlegs s’inicien en l’ús d’incipients aparells fotogràfics, que en algunes ocasions de manera casual i en unes altres a propòsit, ens mostren l’estat de les glaceres en aquells temps, imatges que ens ajudaran també a mostrar i conèixer la seva evolució recent.

Glossari

Es consideren aparells glacials, com el conjunt de diferents tipus d’acumulacions de neu i gel. Es mostren a continuació les definicions d’interès:

• Glacera o gelera: Gel glacial en moviment. Conté gel d’origen glacial, a partir de la transformació de la neu. El gran gruix acumulat junt amb la força de la gravetat fa que flueixi pel pendent.
• Congesta de gel: : Gel d’origen glacial, com el de les glaceres, però sense moviment. El seu poc gruix impedeix que pugui fluir per la pendent, és gel glacial estàtic.
• Gel Residual:: Es tracta d’una congesta de gel molt deteriorada, en la que ja no és possible distingir entre el gel d’origen glacial i el gel que es forma per una nova congelació de l’aigua de desgel. Perquè el “gel residual” pugui ser considerat un aparell glacial, ha d’estar sempre ubicat en el lloc recentment ocupat per una congesta de gel. És una forma gairebé extingida d’aparell glacial. Actualment, únicament existeixen dos aparells residuals als Pirineus, ambdós en territori espanyol.
• Morrena glacial: Una morrena és una acumulació de materials transportats per una glacera, fruit de la pròpia acció erosiva del gel, i de materials despresos de les arestes de les muntanyes que la envolten.

Referències bibliogràfiques

– Pirineus, glaceres des de l’aire. Inventari i catalogació 2017 (2018) . Jordi Camins – Besa & Keops  SL.

– Les 100 últimes glaceres del sud d’Europa. (2013). Jordi Camins – Besa & Keops  SL.

– Vidaller, I., Moreno, A., González-Sampériz, P., Pla-Rabés, S., Medialdea, A., del Val, M., López -Moreno, Juan Ignacio, Valero-Garcés, B. (2024, June). The last deglaciation in the central Pyrenees: The 47 ca Pla d’Estan paleolake rècord (Ésera valley). Catena. Elsevier BV. http://doi.org/10.1016/j.catena.2024.108059.